Suïcidi assistit del PDECat

FOTO DANNY CAMINAL

El Periódico, 18 de novembre del 2017

La immolació a càmera lenta dels antics convergents acabarà figurant en qualsevol manual de ciències polítiques que es preï.

L’espai polític que va governar amb èxit Catalunya durant 23 anys, els que van sortir al rescat de les institucions i de l’Estat del benestar a finals del 2010 per mantenir-lo dret enmig d’un tsunami econòmic que amenaçava d’emportar-s’ho tot, aquells que van treure l’independentisme de la marginalitat demoscòpica per situar l’estat propi com una opció plausible, gairebé majoritària, i no com un somieig utòpic, no es presenten a les pròximes eleccions. Els convergents, demòcrates, o com es vulgui que es diguin, ara sí, han desaparegut. S’evaporen, com a mínim, de la política nacional. Queda encara per resoldre el 2019 l’àmbit municipal.

Potser hi ha altres exemples de suïcidis assistits, però sens dubte la immolació a càmera lenta dels antics convergents acabarà figurant en qualsevol manual de ciències polítiques que es preï. Mai ningú ha pagat un preu tan alt per greus que fossin les seves faltes: un pare fundador amb una estranya deixa a l’estranger, una descendència del patriarca poc escrupolosa amb la legalitat, una sentència popular de culpabilitat (a l’espera del que digui la jutge) de finançament irregular a través del Palau de la Música i alguns altres assumptes de corrupció han sigut suficients per avergonyir els representants d’aquell espai polític fins al punt d’evaporar-se fins a desaparèixer.

Però hi ha més coses. Hi poden afegir, per obtenir el quadro complet, el complex de qui no ha sigut independentista de tota la vida (o sent-ho ha militat en un partit amb una oferta política que clarament no ho era), i que, tot i així s’obstina a participar en una mena de carrera del potanegrisme indepe que sempre perdrà sense remei. I sumin-hi, per acabar, la incapacitat de defensar la seva tasca de govern en el transcurs del quinquenni 2011-2015, perquè lluny de reivindicar la responsabilitat de la seva gestió durant aquest temps, el seu propi protagonista, Artur Mas, va decidir fer-se una esmena a la totalitat avergonyint-se de la seva obra de govern i del seu llegat en els dos debats d’investidura fallits que van servir de pròleg a l’eufemisme més gran de tota la història política contemporània catalana, el pas al costat.

Avergonyir-se del peix al cove, la incapacitat de maleir amb totes les lletres les pràctiques corruptes o moralment reprovables i pensar que n’hi havia prou amb un canvi de nom per es borrar el passat i tornar a començar, avergonyir-se de governar Catalunya en el pitjor moment econòmic de la seva història recent amb l’obligació de prendre mesures tan eficaces com impopulars, i la necessitat de demostrar que són tant o més independentistes que els que van néixer sent-ho, han portat el PDECat a esborrar-se de les eleccions.

Res a defensar, cap llegat a reivindicar; avergonyir-se de tot. Aquest és el trist final de la formació política més exitosa de la Catalunya dels últims 40 anys. Inexplicable. A força de voler ser com els altres deixes de ser tu, que és l’únic que de veritat pots arribar a ser. Puigdemont volia una llista de país. ERC va deixar clar que no. El 130 president es conformava llavors amb ser un president a l’exili que prestava la seva imatge al PDECat i als republicans però que en cap cas jugaria a favor dels primers –¡el seu partit!– en la campanya. La recollida de firmes per a una candidatura popular i la baixada de pantalons del PDECat van fer possible finalment que el president legítim acceptés el repte d’enfrontar-se amb els republicans. Puigdemont té la seva llista, ERC la seva. El PDECat, al cementiri. Això sí, mantenint els drets econòmics i de pantalla de cara a unes futures eleccions.

La candidatura del president destituït pot servir per configurar un nou espai polític –encara que costa d’imaginar en què es diferenciarà d’ERC–, però situa el PDECat en l’absoluta marginalitat política en l’àmbit nacional. Marta Pascal i David Bonheví han intentat una avinença menys vergonyant per a les seves sigles. Però no compten amb suports suficients i la seva musculatura no està tan desenvolupada com caldria per plantar cara als que, confonent la política amb els focs d’artifici i els cops d’efecte, arriben fins i tot a considerar la mortalla un maquillatge glamurós.

De Pujol a Mas i de Mas al no res passant per Puigdemont. De moment. La demanda sempre troba la manera de satisfer-se encara que pel camí hi hagi un temps d’extrema carestia. Serà a través del PDECat, si algú obra el miracle de Llàtzer o a través de qualsevol altre enginy que acabi configurant-se en el mitjà o llarg termini.

 

No la llames república, llámala ‘procesismo’

 

Foto de Ferran Nadeu

El Periódico, 8 de noviembre de 2017

Las listas separadas del soberanismo del 21-D son una expresión del ejercicio de realismo que ha decidido abrazar ERC

El debate teóricamente zanjado sobre si el soberanismo debía concurrir a las elecciones del 21-D con una lista de país era, es, en realidad una discusión sobre la agenda política en Catalunya el día siguiente de los comicios. Continua llegint

L’Estat vol brega

El Periódico, 2 de novembre del 2017

Res del que ha fet malament l’independentisme justifica la bàrbara impunitat estatal

No és la jutge Carmen Lamela, que també. És el fiscal, i el fiscal és el Govern. Estira-i-arronses, que si Mariano Rajoy no volia, que si Soraya Sáenz de Santamaría tampoc. Mentides. Espanya està en mans de l’autoritarisme i l’estultícia, i s’ha de ser generós per quedar-se en aquests adjectius. Tots els estats tenen vergonyes, moments de la seva història en què decideixen fer ús de la immoralitat per fer front a riscos que consideren inassumibles. El GAL dels socialistes en els any 80 va ser un d’aquells moments d’oprobi estatal. Ara el desvergonyiment encanona el pacífic independentisme català. Si s’han de trencar les costures de la justícia es fa. Raó d’Estat. Primer s’empresona Jordi Sànchez i Jordi Cuixart amb una interlocutòria judicial de vergonya aliena i ara es fica a la presó el Govern (sí, ¡Govern!) sense ni tan sols donar-los temps a organitzar la seva defensa. L’Audiència Nacional va canviar de nom amb l’arribada de la democràcia, però continua sent el Tribunal d’Ordre Públic d’infaust record. Vergonya. Continua llegint