El fi justifica els mitjans?

Presi bertran

El Periódico, 6 de setembre del 2017

El sobiranisme no pot estar satisfet amb les formes usades al Parlament, però té un argument per provar d’entendre-ho: viu acorralat per qui ha renunciat a la política i està disposat a tot per aniquilar-lo.

L’Estat fa anys que respon que sí. Per això el Tribunal Constitucional es va carregar l’Estatut i el pacte constitucional del 1978, previ encàrrec del PP i del PSOE, sense deixar d’actuar des d’aleshores com a braç executor dels designis de l’Executiu i sense cap mirament per la seva teòrica independència. Per això va posar en marxa l’operació Catalunya, utilitzant recursos públics per alterar eleccions i eliminar adversaris polítics. Es pot escriure EL PERIÓDICO sencer amb més exemples, però anotem només l’últim: utilitzar el Tribunal de Comptes com a diligent incautador del patrimoni del dissident.

Ahir va ser l’independentisme el que es va sumar a l’estratègia que el fi justifica els mitjans violentant el reglament del Parlament i convertint el filibusterisme, que també va utilitzar l’oposició, en la imatge del dia. Ho va reconèixer la portaveu de Junts pel Sí, Marta Rovira, verbalitzant en diverses de les seves intervencions que el que s’esdevenia a la Cambra catalana no era el més òptim, però que era l’única forma d’aprovar el que tant sí com no havia de ser aprovat per seguir navegant cap al referèndum.

¿Empat? Ni de bon tros. Qui fa anys que es nega a la política són el Govern d’Espanya i el Congrés dels Diputats. Qui falta al compromís democràtic de poder discutir de tot pacíficament i democràticament és l’Estat. Qui aspira a silenciar una part molt substancial de la societat catalana menyspreant les seves aspiracions polítiques és també l’Estat. Qui és fort és l’Estat, qui és feble és el Parlament i el Govern de la Generalitat. ¿Un exemple? Qui està inhabilitat és Artur Mas, mentre que Jorge Fernández Díaz presideix una comissió del Congrés. El primer, per posar urnes per recollir l’opinió dels catalans sense efectes polítics. El segon, per utilitzar els seus galons de cap de la policia per trencar els drets dels ciutadans.

Que l’independentisme acorralat busqui l’única sortida possible pot ser comprensible. Però ¿hi surt guanyant amb aquesta estratègia? L’Estat té un avantatge molt substancial quan ho fa, ja que actua sense fissures. Tots coincideixen en qui és l’enemic a combatre, i només Podemos aporta un matís que no altera la part substancial. No ha d’estar pendent del front intern. En canvi, a Catalunya aflora immediatament una divisió interna que, tant si es vol com si no es vol, resulta visible i no es pot ni s’ha de menysprear.

Soraya Sáenz de Santamaría va dir ahir que mai havia passat tanta vergonya democràtica. No, senyora. El que hauria d’avergonyir-la és ser la vicepresidenta d’un Govern incapaç d’acceptar la política com a eina de resolució de conflictes i negar qualsevol possibilitat de diàleg honest per pactar un referèndum que, sigui ara o sigui després, s’acabarà celebrant.

El sobiranisme no pot estar satisfet amb les formes utilitzades ahir al Parlament. Però té en el seu haver un argument que permet provar d’entendre-ho: viu acorralat per qui ha renunciat a la política i està disposat a tot per aniquilar-lo.