Cronificació, tensió, negació

AFP Photo John Thys

El Periódico, 22 de desembre del 2017.

El sobiranisme no té força per deixar KO l’adversari, però sí per eternitzar el combat

Partits. – ERC ha sigut fidel a la seva llarga tradició de defraudar expectatives. El PSC de Miquel Iceta ha descobert que en el seu cas qui canta i balla el seu mal no espanta. Els comuns són una altra vegada el futur que no arriba. La CUP torna al 2012 i perd el botí electoral que va recollir el 2015 gràcies al caràcter de los pecos antisistema, David Fernàndez-Quim Arrufat. El PP passa a ser un espectre i l’«a por ellos» amb què donava inici a la campanya Xavier García Albiol es converteix en un ¡pam!, en tota la boca, de Mariano Rajoy. Només Inés Arrimadas i Carles Puigdemont poden estar satisfets. Molt. Tots dos. Només ells han guanyat. La primera converteix en primera força política al Parlament el multitudinari cor del yo soy español, español, español. El segon capitalitza la força de les emocions sobiranistes, passant com un tractor per sobre del PDECat i recordant a ERC el seu paper d’etern secundari en aquesta obra.

Blocs. – El sobiranisme té la duresa del diamant. És el Rocky Balboa de la política. Tantes vegades com se l’envia a la lona és capaç d’aixecar-se per a desesperació del contrari. No té força per deixar KO l’adversari, però sí per eternitzar el combat. Té un nou mandat per seguir dirigint les institucions catalanes. No el té per jugar frívolament a l’escac i mat de la unilateralitat. La lliçó hauria d’estar apresa, i els grillons del tenim pressa o l’ara o mai, tallats amb les estenalles de la intel·ligència política. En el camp constitucionalista també tenen motius per estar satisfets. El seu representant taronja ha guanyat les eleccions i no només es fa fort als seus feus tradicionals. La primavera de banderes espanyoles ha cristal·litzat en el projecte de Ciutadans. A mesura que passin els dies es prendrà consciència de la importància que té arribar a la marca de 37 diputats amb un discurs desacomplexadament anticatalanista.

Si aquests són els ingredients, ¿quin menú se servirà? De primer, cronificació. Va per llarg. No hi ha solucions a curt termini. Acostumem-nos al paisatge d’estelades i rojigualdes. De segon, tensió. Sense anar més lluny, el Suprem acaba d’ampliar la llista d’imputats per rebel·lió. Afegeixin-hi Artur Mas, Marta Rovira, Anna Gabriel, Marta Pascal, Mireia Boya i Neus Lloveras. Si tot segueix així, aviat el llistat semblarà el del padró. Per una altra part, ningú dubta de la detenció de Carles Puigdemont així que trepitgi territori espanyol, si ho fa. Els Jordis, Oriol Junqueras i Joaquim Forn segueixen a la presó. Per postres, negació. L’Estat doblarà l’aposta pel xarop de bastó com a solució, abonat a la tesi que el sobiranisme és una barreja d’infantilisme, manipulació i ignorància que es cura amb temps i mà dura. Al seu torn, l’independentisme potser seguirà sense entendre del tot quin és el seu verdader múscul, que, tot i ser molt, necessita encara quantitats ingents de proteïna i exercici per aixecar segons quines càrregues. ¿Poden els xefs canviar aquesta proposta? ¿Ho volen? Que ho haurien de fer és l’únic que sabem.