Els segons pressupostos de Junqueras (els primers de Presidència)

govern.cat

Barcelona, 14 de novembre de 2016.

La CUP farà menys de CUP i s’avindrà a tramitar els pressupostos de la Generalitat. Naturalment els cupaires s’han afanyat a deixar clar que facilitar la tramitació no vol dir aprovar-los, així que queda per veure si l’extrema esquerra catalana ja dona per tancat l’acord o si es guarda algun polsim de xantatge per a quan s’analitzi la lletra petita dels comptes al Parlament de Catalunya, prèvia a la seva votació i aprovació definitiva.

Una ullada a les informacions publicades i al que han anat explicant els diferents actors implicats en la negociació, Junts pel Sí (en la doble versió PDECAT i ERC) i la pròpia CUP, permet fer aquestes afirmacions (subjectives, per suposat):

  • La CUP aconsegueix alguns titulars per acontentar la seva parròquia. Uns més vistosos que d’altres. Des del punt de vista de la recaptació, tot són cacauets. Ja veurem com acaben els nous impostos, donada la facilitat amb la que el Tribunal Constitucional dispara contra la normativa catalana. Sigui com sigui, tot aquest relat sobre els “nous impostos” no és més que una posada al dia del que ja va fer el govern de l’Artur Mas amb l’Andreu Mas-Colell com a titular del Departament d’Economia. La dificultat de fer reals els nous tributs no vindrà només donada per l’àmbit competencial, que també, si no per coses tan rellevants com la impossibilitat de gravar dues vegades la mateixa cosa. Aquest, seria el cas, posem per cas, d’aquesta mena d’impost que es dibuixa al voltant dels béns no productius de les empreses.
  • El PDECAT aconsegueix no cedir en el gran triomf que cercava la CUP, amb la complicitat d’ERC en alguns moments, al voltant del trio impositiu que més afecta les classes mitjanes: IRPF, Successions/donacions i Patrimoni. Aquí clarament el guanyador és el PDECAT que ha mantingut una posició negociadora dura i inflexible sobre aquest extrem.
  • Les dues derrotes del PDECAT són la derogació de la llei d’estabilitat pressupostària aprovada en 2012 pel Parlament de Catalunya i la impossibilitat de fer nous concerts educatius. Ambdós assumptes són un gripau de mal engolir per als demòcrates. Certament, tenen lletra petita. L’acord sobre la impossibilitat de nous concerts és, en principi, per al proper curs. Com que no venç cap concert, en teoria no afecta el model educatiu que Catalunya té vigent. Ara bé, la victòria ideològica de la CUP en aquest assumpte és rellevant. Aconsegueix que, per la via dels pressupostos, s’estableixi un precedent que, en el fons, aprofundeix en la demonització que des d’alguns àmbits s’atia envers l’escola concertada. No són bones notícies. Respecte a la derogació de la llei d’estabilitat pressupostària, els que creuen que la disciplina dels comptes públics segueix sent una prioritat (el mateix Junqueras presumeix de complir l’objectiu de dèficit aquest any) poden estar tranquils perquè la Generalitat segueix estant intervinguda i sense mecanismes de finançament més enllà dels que l’Estat habilita, ja sigui de manera ordinària o extraordinària a través dels préstecs del Fons de Liquiditat Autonòmica. Dit d’una altra manera, derogar la llei no té cap efecte pràctic però és també una victòria dels cupaires que, una vegada més, aconsegueixen que el propi govern faci una esmena notable als mandats d’Artur Mas. Els demòcrates, lluny de reivindicar els esforços fets durant cinc anys per mantenir l’estat del benestar en peu, evitar la fallida de la Generalitat i posar les bases de la recuperació (dèbil encara, però recuperació) abracen per la via d’acords com aquests la tesi que els governs Mas s’ho van passar pipa retallant. Lluny de defensar el llegat sobre el qual descansa hores d’ara la institució el llencen directament a les escombraries.
  • Un apunt també sobre l’eliminació de la deducció d’habitatge adquirit abans del 2013 per a les persones amb rendes superiors als 30.000 euros i que afecta, segons explica el govern a 250.000 contribuents. No és cap cosa des del punt de vista recaptatori ni afectarà de manera molt notòria la butxaca d’aquests ciutadans (entre 30 i 70 €/any). Tres coses a destacar sobre aquest punt. La primera és que es pot defensar l’eliminació d’aquesta deducció des del punt de vista liberal (de fet, les deduccions per la compra d’un habitatge van actuar com un gran distorsionador del mercat immobiliari pressionant a l’alça els preus). La segona és que no és bona idea canviar les regles del partit un cop s’està jugant i que els que van adquirir en unes condicions el seu habitatge habitual haurien de poder mantenir-les fins al final. La tercera, amb la voluntat de gratar els titulars per satisfer la CUP hem posat al cistell de les “rendes altes” i “els que més tenen” als treballadors que guanyen 30.000 euros l’any. Ser ric a Catalunya cada cop és més fàcil.

Si no passa res al Parlament i no hi ha exigències sobrevingudes, es pot entendre que, donat que el suport de l’extrema esquerra és imprescindible per tirar endavant els comptes, aquesta vegada la CUP ha estat flexible (les bastonades del president Puigdemont han fet efecte) i el PDECAT s’ha mantingut ferm en les seves exigències principals. Els demòcrates, per la seva banda, han cedit en allò que creuen que fa impossible posar en marxa la narrativa d’haver traït al seu electoral. I ERC? Doncs malgrat tenir la responsabilitat d’elaborar els comptes s’ha mantingut a l’espera, a veure què passava. I el que ha passat és que aquest cop el Departament de la Presidència ha fet seves les negociacions amb la CUP i ha trobat una sortida més o menys raonable. Ara només falta veure si aquest final del conte es manté inalterable fins al final o els múltiples guionistes que té aquesta sèrie preparen algun gir en els propers capítols que han de rodar-se al parc de la Ciutadella.