¿Ens ho creiem d’una vegada?

El Periódico, 22 de març de 2018

Cada dia ens recorden que no són malalts, només persones, i que el món seria incomplet sense ells.

Com cada 21 de març la societat ha assistit puntual a la celebració del Dia Internacional de la Síndrome de Down. Hem llegit reportatges a tots els mitjans de comunicació i hem vist campanyes virals amb vídeos emotius que compten per milions els m’agrada i retuits a les xarxes. La societat, sense excepció, s’ha bolcat per recolzar allò que en el fons no vol ser cap altra cosa que la reivindicació de la normalitat. Com diu un protagonista d’un dels espots estrenats aquest dimecres: «No som malalts, som persones».

Però aquesta normalitat, en realitat, no és tal. L’optimisme d’acostar-nos a la plena integració dels que ja són, ja hi són i ja viuen, corre paral·lel en les societats avançades amb un futur en què amb tota probabilitat no hi seran els que encara no són, els que encara no hi són, els que encara no viuen. No hi ha judici en l’afirmació, només la descripció d’un fet.

L’any passat el ginecòleg Peter McParland va protagonitzar una gran polèmica a l’explicar davant l’Assemblea Ciutadana d’Irlanda, òrgan de democràcia participativa creat pel govern per debatre entre altres qüestions la de l’avortament, que a Islàndia tots els casos diagnosticats amb síndrome de Down en fase prenatal acabaven amb interrupció de l’embaràs. De seguida des d’entorns religiosos i provida es va elevar la veu per denunciar l’«exermini» humà amb fins eugenèsics.

Els avenços de la genètica, l’evolució de les tècniques de detecció prenatal no invasives i l’avortament, decisió majoritària entre els que reben la notícia que tindran un fill amb aquestes característiques, situen com a plausible en les societats avançades un escenari en què ja no sigui necessari reservar una data al calendari per celebrar el Dia Internacional de la Síndrome de Down, simplement perquè potser no hi ha ningú amb qui celebrar-lo.

¿És una bona notícia entreveure un món sense síndrome de Down en aquelles zones del planeta que disposen dels recursos mèdics i una legislació propícia per aconseguir-ho? Tenint en compte tot el que s’ha dit i s’ha sentit les últimes hores, no, en absolut. De cap manera, donada la quantitat d’afalacs i felicitacions que han rebut en les últimes hores famílies i persones que conviuen amb aquesta peculiaritat genètica.

Però una cosa són les paraules i un altra, els fets. I les dues coses no van sempre de la mà. Els fills són escassos en les societats postmodernes i a això s’hi suma el desig, inconfessable però real i comprensible, de tots els pares de situar la seva prole a l’altar de la perfecció. Ningú és ningú per jutjar a ningú, que quedi clar. Però tenim les estadístiques per certificar que el nostre món camina decidit a erradicar aquesta normalitat que tant ens esforcem a reivindicar. Per sort vivim en el present. Així que celebrem i emocionem-nos amb el dia internacional dels que dia sí, dia també, ens recorden que no són malalts, només persones, i que el món seria incomplet sense ells. Són com vostè. Com jo. Tot l’any, no només el 21 de març. Creguem-nos-ho d’una vegada.