Investir o no investir Puigdemont

El Periódico, 27 de març de 2018

La partida per la investidura de Carles Puigdemont que ara s’ha reactivat evidencia de nou la clara divisió que hi ha en el sobiranisme

La partida per la investidura de Carles Puigdemont que ara s’ha reactivat amb la seva detenció a Alemanya ha evidenciat una altra vegada la clara divisió que hi ha en el sobiranisme. Per un costat, els que volen aterrar en una agenda possibilista convençuts com estan que l’estratègia de seguir lluitant a camp obert només pot acabar entre malament, molt malament o pitjor. De l’altre, els partidaris de posar literalment i per un temps indeterminat Catalunya de cap per avall, perquè el que és digne és plantar cara, independentment de quin sigui el cost que se n’hagi de pagar.

Els primers tenen el far que més il·lumina a Estremera. La presó ofega les veus, però no les idees. Els barrots ni asfixien el pensament ni eviten que es torni paraula. Per això sabem que per a Oriol Junqueras la principal preocupació és que l’independentisme perdi la centralitat i acabi com una minoria sorollosa. D’aquest temor, que el dirigent injustament empresonat identifica com el camí més ràpid a l’autonomisme, neix en el fons el discurs de la necessitat de majories més àmplies, la urgència d’un govern efectiu i, en última instància, el front comú per les llibertats i els drets civils posat damunt de la taula pel president del Parlament, el també republicà Roger Torrent.

Aquí, justament aquí, hi ha també el PDECat de Marta Pascal, que no vol dir, ni de bon tros, tot el PDECat. Per a aquest bloc, el camí insurreccional és suïcida perquè menysprea la capacitat de resistència de l’Estat, no permet la recuperació de les institucions ni disposar d’un Govern efectiu, a més d’afegir més polítics –el president del Parlament el primer– a la llarga llista de vides destruïdes per la desproporcionada resposta judicial a l’envit.

Els segons interpreten la partitura del mambo, amb l’original de la CUP adaptat amb diferents arrenjaments per molts músics de JxCat i solistes de prestigi i predicament en el món sobiranista. Aquest bloc, amb posicions més improvisades, reactives i imprevisibles, és partidari de mantenir la tensió al límit per una qüestió de dignitat i també perquè en el seu fur intern estan convençuts d’una imminent victòria si es té el coratge i els arrestos per mantenir el conflicte en nivells de màxima intensitat. Per als defensors d’aquesta estratègia mostrar tebior i voler redefinir l’estratègia seguida fins al 21-D és tenir mentalitat d’esclau, de perdedor acostumat a renunciar als objectius quan les coses es posen lletges i comença la lluita de veritat.

De qui guanyi aquest combat dependrà l’ambient que viurem als carrers de Catalunya durant les pròximes setmanes i mesos, que és molt probable que ens situïn davant proves d’estrès simbòlicament més doloroses que les viscudes fins ara. Diumenge a la nit ja en vam viure un aperitiu. Això és el que ens espera si guanya l’estratègia d’incrementar la tensió. Ni ens ho mereixem ni aportarà cap benefici. ¿I la dignitat diran alguns? Doncs si es tracta de dignitat s’ha de recordar que hi ha la mateixa a Estremera que a Alemanya, Bèlgica, el Regne Unit i Suïssa.