La CUP és una i coherent

El Periódico, 28 de març de 2017

L’assalt a la seu del PP per part dels joves d’Arran no pot sorprendre a ningú

Els cupòlegs i savis afirmen que hi ha moltes CUP. Tantes com pobles on està implantada, tantes com persones compromeses en la seva organització, tantes com motivacions troben els votants per fer-li confiança. La CUP faista, la CUP comunista, la CUP independentista; la CUP de Girona i la CUP de Barcelona; la CUP d’Arran, la CUP d’Endavant i la CUP de Poble Lliure; la CUP que empata i la CUP que desempata; la CUP de sucre i la CUP amarga; la CUP llegida i la CUP de consigna; la CUP amable i la CUP grollera; la CUP de vellut i la CUP de ferro.

Tota aquesta literatura del matís no és incompatible amb l’existència d’una sola CUP aixoplugada sota el paraigua dels atributs comuns de l’extrema esquerra que aspira a la revolució sense matisos. I és clar, una revolució no es fa sense individus revolucionaris i sense mètodes revolucionaris.

Per això l’assalt de la seu del PP per part dels joves d’Arran, acompanyats per la diputada Anna Gabriel i l’exdiputat David Fernàndez no s’ha veure com un error, si no com un exercici de coherència per part del col·lectiu cupaire. El diputat Benet Salellas s’hi ha referit com una «clàssica acció de carrer» per afegir-hi que la CUP les «assumeix totes» perquè tenen «tot el sentit». Efectivament. Igual que s’assumeix la defensa dels violents quan es provoquen aldarulls a Gràcia per un desallotjament, quan s’impedeix l’accés al Parlament dels diputats el dia que s’han d’aprovar uns pressupostos o qualsevol altre acte de coerció que pugui ser marcat amb el tampó d’en nom de la revolució.

La crítica majoritària que s’ha fet a l’escrache de la seu del PP des de l’òptica sobiranista és que perjudica el procés. I és així. Però aquest no és el moll de l’os. La condemna per intentar ocupar la seu d’un altre partit polític és el fet en si. Sense matisos d’oportunitat. No hi ha bons i mals moments per atemptar contra la llibertat dels altres. Excepte si milites en la lògica revolucionària, perquè la revolució s’imposa, no es demana per favor, i en això la CUP és d’una coherència digna d’elogi.

La CUP és coherent amb els seus postulats polítics quan irromp a la seu d’un partit polític perquè aquest tipus d’accions encaixa amb els seus objectius i amb la seva manera d’entendre la política. La seva incomoditat i les seves contradiccions estan al Parlament, en haver de donar suport al Govern, en sentir-se atrapats en la teranyina d’un procés del qual desconfien profundament perquè no entenen l’ajornament de la desobediència frontal amb l’Estat i perquè, als seus ulls, la conjuntura els ha obligat a ballar amb una corrua de corruptes, en el pitjor dels casos, o amb els còmplices de l’explotació del sistema capitalista, patriarcal i autonomista en el millor.

La CUP és el partit més transparent de l’arc parlamentari català des del punt de vista ideològic i programàtic. Juga amb les cartes descobertes. Ningú no es pot sorprendre de res del que fa, ha fet o farà perquè fa, ha fet i farà allò que pertany a la seva naturalesa. És la CUP: una i lliure. Gran, encara no.