L’estigma del traïdor

FP PHOTO PASCAL GUYOT

El Periódico, 28 de gener del 2018

El realisme fa temps que cotitza a la baixa a Catalunya perquè s’assimila a la traïció.

Un element omnipresent en la història del procés és la lluita sense quarter entre els seus principals actors per penjar a l’altre l’estigma de traïdor cada vegada que la realitat aconsellava alterar promeses i proclames. ERC ha viscut fins ara aquesta pugna descarnada des de la confortable convicció que aquest ninot de la vergonya estava cridat finalment a ser patrimoni exclusiu dels antics convergents.

Quan el TC va tombar el referèndum convocat per Artur Mas el 2014 i aquest el va convertir en un «procés participatiu», ERC en va voler treure profit acusant el llavors president de trair el seu compromís amb un referèndum de veritat. Finalment, els republicans van rectificar perquè els convergents (llavors existien) van saber il·lusionar amb el que era només una consulta no vinculant. Va ser llavors quan a la resta no li va quedar cap més opció que participar entusiàsticament en el nou invent.

De la mateixa manera va passar quan Carles Puigdemont desfullava la margarida de la convocatòria d’eleccions abans de l’entrada en vigor del 155. Gabriel Rufián va trobar la manera de dir-li traïdor a Twitter i la direcció dels republicans va amenaçar de deixar el Govern en un nanosegon per evidenciar que qui baixava del tren era Puigdemont. Una altra vegada penjaven l’estigma als seus competidors, ja PDECat, que pagarien a les urnes i en exclusiva la factura de la seva tebior. Però Puigdemont no va firmar, les eleccions les va convocar Rajoy i les va guanyar un JxCat aparegut del no-res amb un discurs més senzill i menys ambigu amb la continuïtat del procés (i més demagògic) que el que van propugnar en la campanya els candidats d’ERC.

Ara l’estratègia de contemporització per la qual aposta el partit d’Oriol Junqueras xoca de ple amb el manteniment de la tensió que s’imposa des de Brussel·les (amb el silenci obligat del PDECat) advocant per la investidura de Puigdemont digui el que digui el Tribunal Constitucional. Això ha quedat a la vista amb les recents declaracions de Joan Tardà, en què l’experimentat i vehement parlamentari demana que el sobiranisme sacrifiqui el president destituït pel 155 si és l’única manera que el Govern de la Generalitat comenci a caminar.

Sempre hi ha una primera vegada. I ara li toca a ERC torejar amb el bou del realisme que ha decidit abraçar. Les primeres cornades, si no l’encerten amb la capa, se les emportarà el president del Parlament, Roger Torrent, que haurà de prendre decisions molt complicades. El realisme fa temps que cotitza a la baixa a Catalunya perquè s’assimila a la traïció.

«Donec Perficiam, ¡Fins a aconseguir-ho!» és l’expressió que s’utilitza per insuflar ànims en ambients sobiranistes. Potser també serveixi per animar els que creuen que arribarà el moment en què per primera vegada acabi imposant-se una decisió possibilista. Que aquest moment sigui ara dependrà del pànic que provoqui entre les files republicanes descobrir que porten penjat el punyeter estigma, recordant-los que passen a ser independentistes amb màcula. La màcula del realisme.