Un solar a la intempèrie

Foto Danny Caminal

El Periódico, 28 de febrer del 2018

Desisteixin de convertir el sobiranisme en un campament provisional. Consolidin nous lideratges i proposin nous estils constructius.

En pocs dies hi haurà Govern a Catalunya. Serà un, una, algú, en definitiva, qui el presidirà, però no Carles Puigdemont, encara que això ja se sabia des del minut u després de l’escrutini perquè l’Estat així ho tenia decidit. També quedaran resoltes les raons, desavinences i altres sobre el repartiment del botí governamental entre JxCat, ERC i el PDECat. Coneixerem formalment els noms dels que aterraran en cada departament, de qui van acompanyats, i quina esfera de poder monopolitza cada un dels partits i de les subfamílies amb la vista posada en la consolidació i l’increment del seu patrimoni polític particular. No tot serà romanticisme. Business as usual. Continua llegint

¿Vencedors i vençuts?

El Periódico, 6 de febrer del 2018.

L’Estat reclama sense demora la corona de llorer que testifiqui la seva victòria i una part del sobiranisme té la convicció que no seguir lluitant cos a cos és acceptar una rendició incondicional.

La lògica castrense s’ha imposat en l’anàlisi del procés català des de l’octubre passat. L’Estat reclama sense demora la corona de llorer que testifiqui la seva victòria. Pot ser fins i tot que algun famós arquitecte hagi rebut l’encàrrec de projectar un arc del triomf que honri i recordi els generals patris que hagin protagonitzat les més destacades gestes contra l’independentisme. Una part del sobiranisme també llegeix els esdeveniments des de la mateixa lògica militar. D’aquí neix la convicció que no seguir lluitant cos a cos en camp obert és acceptar una rendició incondicional i assumir mansament una derrota sense pal·liatius. El procés haurà sigut un bluf amb un final indigne gràcies a la complicitat de combatents propis, incapaços de mantenir la posició arribat el moment de la veritat. Continua llegint

L’estigma del traïdor

FP PHOTO PASCAL GUYOT

El Periódico, 28 de gener del 2018

El realisme fa temps que cotitza a la baixa a Catalunya perquè s’assimila a la traïció.

Un element omnipresent en la història del procés és la lluita sense quarter entre els seus principals actors per penjar a l’altre l’estigma de traïdor cada vegada que la realitat aconsellava alterar promeses i proclames. ERC ha viscut fins ara aquesta pugna descarnada des de la confortable convicció que aquest ninot de la vergonya estava cridat finalment a ser patrimoni exclusiu dels antics convergents. Continua llegint