PDECat, cares i paraules

FRANCINA CORTES

El Periódico, 2 de març de 2017

Si la renovació que prometia el partit no pot quallar, tot queda en un exercici de tacticisme agosarat

El PDECat va tenir un part difícil. La criatura no havia ni de tenir aquest nom. El congrés fundacional va contagiar-se d’un aire assembleari que es va traslladar a la ponència ideològica i també a la d’organització, amb un règim d’incompatibilitats més pensat per impossibilitar l’accés a la direcció d’algunes persones que no pas pel sentit comú. El pròleg tampoc havia estat per tirar coets. Quan tot semblava apamat perquè Jordi Turull fos l’home a través del qual s’havia d’articular el nou partit, va aparèixer en escena Marta Pascal, ungida amb el càrrec de coordinadora general després de l’estira i arronsa habitual entre les diferents famílies.

Mesos després, ¿quin és el bagatge? Pascal treballa. Ha baixat a l’arena. Intenta convèncer els associats que aquesta formació segueix sent el pal de paller del sobiranisme. Fa d’ambaixadora d’un liberalisme demòcrata que creu en el reformisme. Sense progrés individual no millora la societat i sense millorar la societat els èxits individuals no valen la pena, ve a dir.

Però al marge de la seva voluntat, i dels èxits o errors que pugui cometre, Pascal s’enfronta principalment a tres problemes. Teòricament tots tres de la seva responsabilitat, però a la pràctica només un depèn de la seva capacitat d’actuació. El que està a les seves mans és la voluntat i capacitat d’integrar en el seu projecte tots aquells que van sortir del congrés amb la convicció d’haver estat perjudicats en les seves aspiracions. Aquesta és una feina de cosir, recosir i tornar a cosir. Vol paciència, generositat, mà esquerra i també ‘autoritas’ i autoritat.

És en aquest darrer punt que apareix en escena el segon problema. Els esforços de la nova direcció per guanyar quotes de poder formal i informal queden malmesos cada cop que Artur Mas apareix en escena, i ho fa sovint, per parlar del futur del partit com si tot depengués de les decisions que ell pugui prendre en solitari. Aconsegueix així reduir Pascal i els seus a un paper secundari tant dins de l’organització com portes enfora. Seria molt positiu, gairebé imprescindible, que l’expresident determinés què vol fer amb la seva vida política. I no és una hipotètica candidatura encapçalada per ell el que resulta més rellevant; sinó aclarir fins a quin punt –sigui candidat o no ho sigui– vol seguir sent el suprem sacerdot del PDECat.

El tercer problema és irresoluble immediatament i té a veure amb la conjuntura política. Enllaça amb el desarmament parlamentari de les posicions polítiques que haurien de ser defensades per qui aspira a representar i eixamplar l’espai polític de la desapareguda Convergència. Posicions que actualment es troben abandonades en un armistici ideològic que en nom del procés havia d’implicar a tothom però que a la pràctica només s’han aplicat els del PDECat i no els socis d’ERC i encara menys els cupaires.

Aquest és un assumpte d’impossible solució, en la mesura que el procés requereix per mantenir-se viu la participació d’actors que, com la CUP, aspiren a eliminar tot el que representen Mas, Puigdemont, Pascal i companyia. Es juga al camp del contrari i s’ha assumit, erròniament, que no es pot fer inventari i reivindicar l’acció de Govern del pujolisme i del masisme perquè instal·lats en una autoesmena a la totalitat, s’han emmotllat al marc que identifica el primer amb la corrupció i el segon amb les retallades.

Però el projecte de la CUP és l’infern a la terra per a qualsevol votant dels que aspira a seduir el PDECat. El procés obliga, certament, a companyies incòmodes. Però la paradoxa és que mentre uns, els cupaires, no paren de dir que els seus companys de viatge són impresentables i corruptes; els altres, els demòcrates, callen o, fins i tot, els riuen les gràcies. Vist amb perspectiva, l’abraçada d’Artur Mas amb David Fernández el 9-N –comprensible donada la càrrega d’emocions d’aquell dia– fou un error en la mesura que va normalitzar els que mesos després havien de llençar-lo a la paperera de la història i que, si poguessin, llençarien també al mateix recipient la totalitat dels seus votants.

Més enllà d’aquests tres problemes, el cert és que un partit neix per guanyar el poder democràticament en representació d’unes idees i a través d’unes persones. Cares i paraules. El PDECat prometia rostres nous i discursos reelaborats. Si cap de les dues coses pot acabar quallant, tot queda condemnat a un exercici de tacticisme agosarat que hauria estat estalviable.

L’agenda política catalana canviarà molt aviat –més aviat del que la narrativa periodística pot fer pensar– i qui no estigui caminant endavant quan això passi no farà passos al costat, farà passos enrrere.