Per Dunkerque!

El Periódico, 27 de juliol de  2017

És un excel·lent cine bèl·lic i justifica el preu de l’entrada per visionar-lo. Però només és això, cine. La Història no hi cap en una gran pantalla

En la superproducció cinematogràfica ‘El día más largo’ (1962), l’oficial britànic que capitaneja una de les barcasses que protagonitza el desembarcament de Normandia crida als seus homes “¡Per Dunkerque!” per insuflar-los l’ànim de revenja segons abans d’entrar en combat. Ve a la memòria aquesta escena després de veure ‘Dunkerque’, la pel·lícula que s’acaba d’estrenar de Cristopher Nolan i que narra l’Operació Dinamo, l’evacuació el 1940 de 338.226 soldats principalment britànics (però també francesos, polonesos, belgues i altres) d’aquesta platja francesa després de patir una humiliació en tota regla per part de la Wehrmacht, el totpoderós exèrcit alemany.

Nolan consagra amb el seu film l”esperit de Dunkerque’, construït en plena guerra pels gasetillers britànics amb l’objectiu de convertir una derrota sense pal·liatius en un triomf espiritual que trobaria l’expressió definitiva en el “No ens rendirem mai” de Winston Churchill davant el Parlament britànic el 1941.

Donant per cert que la història l’escriuen els vencedors, ens hauríem de preguntar si no deu ser també veritat que la del segle XX en particular la certifiquen i validen els cineastes amb pressupost i els novel·listes amb talent. ¿Què sap una persona sobre el teatre d’operacions europeu de la segona guerra mundial si no té entre les seves aficions la d’estudiar amb certa profunditat aquest conflicte armat?

¿Quina pel·lícula de gran pressupost ens ha mostrat que l’extermini de jueus es va portar a terme amb l’entusiasme de la població local en la majoria de països envaïts pels nazis perquè l’antisemitisme malaltís no era monopoli dels alemanys? ¿Quina superproducció ens ha explicat la veritat sobre com es va exagerar el protagonisme de De Gaulle i de la Resistència per afegir entre els vencedors aliats una nació derrotada, humiliada i col·laboracionista com la francesa? ¿Quina pel·lícula veurem per entendre la importància del front de l’est i de l’exèrcit soviètic que es va deixar la vida de nou milions d’homes als camps de batalla enfront del milió que van sumar nord-americans, britànics i francesos junts? ¿Qui ens explica que sense la determinació de Stalin, que ja anticipava la seva crueltat amb els seus utilitzant-los com a carn picada davant l’exèrcit alemany, el Tercer Reich potser no hauria durat mil anys però sí uns quants més? ¿Qui ens recordarà que un dels homes més poderosos dels Estats Units, Henry Ford, va publicar el 1920 un llibre titulat ‘El judío internacional’ que va servir d’inspiració per al ‘Mein Kampf’ del Führer i que va situar gran part dels nord-americans molt a prop de les tesis nacionalsocialistes?

L’entreteniment, per excel·lent que resulti en la seva factura, actua en el millor dels casos en el terreny de la realitat recreada. Però la seva força per suplantar les fonts i els historiadors és enorme. ‘Dunkerque’ és excel·lent cine bèl·lic i justifica el preu de l’entrada per visionar-lo. Però només és això, cine. La història no hi cap ni en una pantalla, ni en 107 minuts de metratge i tampoc en 150 milions de dòlars de pressupost.