Por de nosaltres mateixos

LEONARD BEARD

El Periódico, 1 de setembre del 2017.

No tenim por del terrorisme ni dels terroristes. Sabem que estem davant d’un problema d’extrema complexitat contra el qual no hi ha solucions màgiques. Som conscients que la seguretat absoluta és impossible. Tot això ho sabíem, i ara ho sabem encara millor. I no ens fa por. O això diem.

I sí, tenim molta por de ser xenòfobs i racistes. I això està bé. El racisme és un mal absolut. Nega la condició de persona a l’altre. El despulla d’individualitat, segrega al col·lectiu, el menysprea, l’humilia negant-li la condició d’igual i el sotmet, el desterra o el extermina en el pitjor dels casos. La història està plena d’exemples. Convé no oblidar-los. Fa por.

Viure atemorit per aquestes qüestions és convenient. Ser conscients que pot obrir-se la porta de l’infern és condició per mantenir-la tancada. Però també cal vigilar de prop a la por, perquè de vegades el seu efecte és paralitzant i produeix l’efecte contrari del que pretén evitar. No salva, condemna.

En nom de la por a la xenofòbia i al racisme hem construït una litúrgia narrativa dels atemptats de Barcelona i Cambrils que alleuja la responsabilitat dels criminals per situar-la a l’esquena de tots. Com si en última instància fos una mena d’esperit col·lectiu qui conduís la furgoneta assassina per la Rambla o qui atiés el desig dels terroristes de Cambrils d’acarnissar amb qui se’ls creués per davant. «Què hem fet malament?» Ha estat la primera i en alguns casos l’única pregunta. És pertinent, però ¿de veritat ha de ser la primera davant uns salvatges disposats a regar els nostres carrers amb quanta més sang millor?

I no volent ser racistes acabem sent-ho. Perquè ho és negar a aquests terroristes el tracte que donaríem als d’una altra confessió o ideologia. Aquests joves eren uns assassins fanàtics. Joves, d’acord, però no nens més com s’ha volgut insistir des de la voluntat de rebaixar la seva responsabilitat. Convertir el jove en nen per exonerar-lo dels seus crims també ha estat una constant posatemptats. Ser jove no eximeix de res. Són també primers i últims responsables de les seves decisions i dels seus crims.

És també discriminatori no voler parlar de terrorisme islamista i fer el possible per tapar aquesta xacra amb un llençol generalista que tot ho cobreix, eliminant l’adjectiu que el defineix i identifica. És terrorisme islamista. Igual que el criminal de Charlotesville era, és, un criminal supremacista de la ultradreta. Els atemptats volen cognom per a ser reconeguts, i la memòria de les víctimes exigeix saber en nom de què i per què se les va ajusticiar.

És segregacionista parlar de la comunitat musulmana en tercera persona. Parlar d’ells. Si ens omplim la boca amb la seva catalanitat indiscutible, hem de donar-li el tracte igualitari que mereix en totes les ocasions. I això passa també per situar-la davant del mirall com fem amb tot i amb tots. Passa per dir serenament que es detecta entre molts un silenci espès davant l’extremisme, que moltíssims catalans musulmans viuen com a ciutadans de segona per haver nascut dones, que és veritat que una part de la feina d’integració (real, no fictícia) de les administracions i els catalans ateus, agnòstics o d’altres religions es pot fer millor, però que hi ha una part molt substancial que s’ha de fer en els propis entorns de les comunitats de fe i cultura musulmana. Cada dia, tots els dies.

És també la por de ser titllats de islamòfobics el que ens convida a negar el caràcter religiós d’aquest terrorisme. Maten en nom del seu Déu, però no volem creure-ho. És una croada i actuen com a soldats de la fe. Busquem excuses per trobar altres justificacions perquè ens resulta inconcebible entendre-ho, allunyats com estem del pensament religiós la majoria de la societat. Però ho és. Només des del menyspreu i prenent-nos com un acudit la força que la fe dóna al creient per bé i per mal es pot negar el caràcter religiós d’aquest terrorisme.

Ni vostè ni jo conduíem una furgoneta assassina per la Rambla. Estava al volant un terrorista islamista, jove, català que va decidir militar a una facció que entén la seva religió d’una manera criminal i totalitària. I sí, els tenim i els tindrem entre nosaltres. I sí, ens cal cridar-los pel seu nom i el compromís absolut i diari dels que estan més a prop seu per tenir possibilitats reals de derrotar-los. I mentrestant, tinguem por de nosaltres mateixos. Però la por que ens fa estar alerta, no el que immobilitza.