Tapant el que és seu

AP Photo Daniel Ochoa de Olza

El Periódico, 1 de desembre del 2017

Les penalitats judicials del procés desvien la llum dels focus de la corrupció del PP

Els Jordis i els consellers cessats amb l’aplicació de l’article 155 dormiran a la presó com a mínim fins dilluns. El magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena tindrà tot un cap de setmana per, entre partit i partit de futbol, decidir si els excarcera a canvi d’una fiança, mantenint la coherència deguda amb la decisió que al seu dia va prendre en relació amb els membres de la Mesa del Parlament. La pressa era per ficar entre reixes. Tornar a casa, en canvi, pot esperar. Només qui està privat de llibertat pot explicar l’angoixa que hi cap en un recipient de 48 hores.

Si es concretés el canvi de les mesures cautelars, que ja es veurà, perquè alegrement i amb una frivolitat extrema es dona per fet el que tan sols és una possibilitat, serà en contra del criteri de la fiscalia, que segueix sol·licitant el manteniment de la presó incondicional amb els mateixos arguments que al seu dia van servir per al seu engarjolament per part de la magistrada del Tribunal d’Ordre Públic –perdó, Audiència Nacional– Carmen Lamela. Ja se sap que els fiscals, gaire independents ells tret d’alguna cosa, no són excessivament amics de rectificar les seves postures.

Si és així, dilluns, vigília de l’arrencada de la campanya electoral, l’únic escenari d’anormalitat extrema –a banda del 155 omnipresent i omniinnecessari– serà a Brussel·les amb Carles Puigdemont i la part del Govern cessat que va decidir acompanyar-lo en l’estratègia de l’autoexili. Atents als efectes que es puguin derivar del fet que tots els partits puguin fer campanya amb el seu planter al complet a excepció de la llista del president. L’escenari és certament imprevisible, però el més presumible és que la campanya se li faci molt llarga a qui no hi pot participar amb normalitat.

Ahir van passar més coses als jutjats. Per molts focus que hi hagi per il·luminar l’actualitat, aquests sempre són limitats i no il·luminen amb igual claredat totes les pistes del circ. Així que mentre que el feix de llum de la informació es posava sobre les declaracions de polítics i activistes –que a Catalunya són, per molts, presos polítics; per altres, persones que pateixen unes mesures cautelars excessives i injustificades, i per alguns, la minoria, persones que han de seguir entre reixes–, en un altre jutjat, menys glamurós, el 32 de Madrid, la jutge Rosa María Freire ordenava l’obertura de judici oral contra el PP per la destrucció dels discos durs dels ordinadors del que va ser-ne el tresorer Luis Bárcenas, més conegut com a Luis Sé Fuerte.

Per primera vegada un partit polític a Espanya s’asseurà tot ell, senceret, com a persona jurídica, davant d’un tribunal per explicar la destrucció de proves que afecten directament el cas dels sobresous en negre per als líders populars, que investiga l’Audiència Nacional.

¿Però és el que toca, entretenir-se amb aquestes bagatel·les de la corrupció del PP mentre segueixi havent-hi llenya del procés per afegir al foc? El mantra que ve del centre afirma des de l’inici dels temps que amb la senyera els catalans ho tapem tot. ¿Se n’adonen que aquest tot, comunament, es refereix al que és seu?