¿Terrorisme? ¡Vagin a fer punyetes!

El Periódico, 10 d’abril de 2018

Amb l’acusació als CDR, l’Estat utilitza tot el que té a les mans per embrutir un moviment polític pacífic

La irresponsabilitat de l’Estat sembla que no té límits. En el seu afany per aplicar a Catalunya la medicina que al seu dia va servir per acabar amb els assassins d’ETA utilitza tot allò que té a mà per embrutir un moviment polític que fins ara se situa absolutament al marge de qualsevol temptació d’utilitzar la violència per aconseguir els seus objectius.

L’acusació de terrorisme a una de les persones integrants dels Comitès de Defensa de la República (CDR) provoca vergonya i por. Vergonya per estar obligat a viure sota una arbitrarietat judicial tan gran. Por en la mesura que suposa la naturalització per part de la justícia d’un estat d’excepció en què tot s’hi val per tal d’avançar en l’oprobi de la causa sobiranista.

El mes d’agost passat, l’Estat no va poder evitar caure en la temptació de vincular els atemptats gihadistes amb el procés sobiranista. Més tard, els cops de porra contra els votants de l’1-0 van ser segons el relat dels cossos i forces de seguretat de l’Estat cops merescuts per contenir l’actitud violenta dels ciutadans que amenaçaven amb paperetes i urnes. Després va venir una instrucció i una posterior acusació de rebel·lia –associada a l’ús de la violència– per passar comptes i poder explicar l’empresonament i les penes de presó de fins a 30 anys per als sobiranistes empresonats i aquells que estan a l’estranger. Ara, per fi, l’Estat efectua la pirueta final i introdueix en la narració pública del combat polític la paraula terrorisme.

L’estratègia és tan clara com vergonyosa. Per respecte a les víctimes del terrorisme, per un mínim de consideració a les regles bàsiques de convivència democràtica, per un indici de dignitat personal, algú hauria de posar el fre a unes decisions tan abjectes.

I no, no fa falta tenir una actitud favorable cap als CDR, ni tan sols la mínima empatia amb uns grupuscles que coarten la llibertat i els drets de molts dels seus conciutadans amb algunes de les seves lamentables actuacions, per escriure des de la indignació quan s’acusa un dels seus integrants de terrorista. Hi ha supòsits legals molt variats al Codi Penal per frenar la seva activitat si així es considera. Però, ¿terrorisme?

Quan un pensa que ja no es pot caure més baix, la justícia i la política espanyola sempre corren per demostrar que és possible lliscar una mica més pel pendent de la immundícia argumental.

Al seu dia van ser moltes les veus que des de l’entorn del PP o del PSOE explicaven que era molt més fàcil lluitar contra ETA que contra el nacionalisme català. El temps finalment els ha acabat donant la raó. Potser és per això que hi ha tant interès a explicar Catalunya com si estigués a un pas de convertir-se en un País Basc dels anys de plom. Violència i terrorisme.

Mirin, vagin-se’n una mica, o més aviat molt, a fer punyetes, per no assenyalar destins més grollers. I sí, he comptat fins a deu abans d’escriure aquest text. I sí, és això exactament el que he de dir sobre aquesta qüestió. En el fons, és el mateix que els han dit els jutges alemanys. Ells, amb més educació, per descomptat.