Un solar a la intempèrie

Foto Danny Caminal

El Periódico, 28 de febrer del 2018

Desisteixin de convertir el sobiranisme en un campament provisional. Consolidin nous lideratges i proposin nous estils constructius.

En pocs dies hi haurà Govern a Catalunya. Serà un, una, algú, en definitiva, qui el presidirà, però no Carles Puigdemont, encara que això ja se sabia des del minut u després de l’escrutini perquè l’Estat així ho tenia decidit. També quedaran resoltes les raons, desavinences i altres sobre el repartiment del botí governamental entre JxCat, ERC i el PDECat. Coneixerem formalment els noms dels que aterraran en cada departament, de qui van acompanyats, i quina esfera de poder monopolitza cada un dels partits i de les subfamílies amb la vista posada en la consolidació i l’increment del seu patrimoni polític particular. No tot serà romanticisme. Business as usual.

Tot això, que comportarà un torrent d’articles, anàlisis i lectures diverses, se sumarà al que ja estava a sobre de la taula. Primer, hi ha per endavant una tremenda agenda judicial que deixarà definitivament fora de joc els líders del procés. Segon, hi ha una carrera per aconseguir el ceptre del masclealfisme rojigualdo entre PP i Cs que ubica els dos partits (el PSOE disfruta de la seva migdiada i Podem segueix assajant el seu diletantisme) en una lògica revengista respecte a l’independentisme, però també respecte al catalanisme en general, com ha quedat clar amb el lamentable espectacle que tots dos ofereixen a compte de la llengua catalana a les escoles.

Tot es pot resumir, si renunciem al matís per anar al que és fonamental, en aquesta afirmació: no ha canviat res a l’Estat ni al Madrid polític (el que sigui per acabar amb l’independentisme) i sí que hi ha hagut mutacions rellevants en el camp sobiranista, encara que en aquests moments sigui impossible encara endevinar-ne el verdader abast i conseqüències.

Perquè, sent veritat que Catalunya tindrà un govern independentista, no ho és menys que els catalans -sobiranistes o no- no saben encara per a què, ni ho sabran els pròxims mesos perquè tot ha quedat reduït a recuperar les institucions i rescatar-les del 155. Més enllà, l’única cosa clara és que l’edifici sobiranista construït sobre els fonaments dels improvisats i successius fulls de ruta ha caigut i els seus habitants votants estan, en aquests moments, a la intempèrie.

Uns pensen que els arquitectes van fer malament els càlculs, altres que l’edifici era perfecte però que no es podia preveure l’existència d’una brigada de dinamiters de l’Estat tan poc escrupolosa amb els mètodes de voladura, i els de més enllà, que la construcció era sòlida fins que els propietaris van forçar la construcció de sobreàtics sense comptar amb els permisos i els estudis necessaris. Per descomptat, n’hi ha que segueixen veient l’edifici dret i els veïns còmodament instal·lats. Aquests últims són els visionaris, en el sentit més fàcilment advertible del terme, els que pateixen visions. Però tornant al que és fonamental: queda el solar, sembrat de runa, i queden els veïns votants.

En aquestes circumstàncies és obvi que primer s’ha d’organitzar la subsistència del veïnat. Molt bé. Que es faci que ja es triga. Que comenci el Govern a governar i el Parlament a legislar. Però ¿i més enllà del que és peremptori?, ¿o és que el projecte és viure al dia?, ¿improvisar fins que obri un miracle?

¿Els arquitectes i delineants no s’haurien de reunir ja al voltant de grans taules i començar a projectar quin serà l’edifici que, més tard que d’hora, s’hauria d’alçar en un solar amb tantes possibilitats com és el del sobiranisme? ¿No tenen dret els veïns votants a saber amb una mica de claredat què se’ls ofereix en el futur? ¿Governar per a què? ¿Com, en quina direcció i a quina velocitat ha de seguir caminant l’independentisme? I per favor, que s’estalviïn les frases de pel·lícula d’adolescents de l’estil “construir República”, “fer República”. Respectin-nos i respectin-se, per favor.

Aquesta no és feina del govern, ni de qui el presideix, ni de qui el vigili o aspira a vigilar-lo des de Brussel·les. Aquesta és feina de partits. El Govern gestiona l’edifici, és la majordoma, el porter, el servei de manteniment, l’encarregat de les reformes.

Però l’edifici el projecten els partits. Senyores i senyors d’ERC, PDCat, Jxcat, és la seva hora. Facin la seva feina. Convoquin congressos extraordinaris, ideològics, fundacionals, posin-los l’adjectiu que desitgin. Però citin la seva militància, debatin, pensin, escriguin, esmenin-se, tornin a esmenar-se, però diguin al capdavall i sense improvisar quins són els nous plans i detallin la memòria del seu projecte.

Reuneixin-se. Cada un a casa seva. Atreveixin-se a l’anàlisi serena de per què ha caigut la construcció i com s’ha de reconstruir per evitar nous enfonsaments. Desisteixin de convertir el sobiranisme en un campament provisional. Consolidin nous lideratges i proposin nous estils constructius. Treballin més, excusin-se menys. Aixequin la vista i somiïn amb un nou immoble. I aquesta vegada amb materials i ritmes de construcció apropiats. Que aguanti.