Una finestra oberta

EFE Toni Albir

El Periódico, 2 de juny de 2018

Pedro Sánchez no acontentarà l’independentisme, encara que sí que pot ajudar a asserenar l’ambient

Una finestra oberta. Res més, però res menys. Ventilar l’habitació. Això és el que significa l’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa i l’adeu de Mariano Rajoy per a la sobirania. Poca cosa, diran alguns. Res, corregiran d’altres. Moltíssim, pensaran els que considerin que ja resultava impossible respirar. Una finestra oberta és el que és, però convé recordar que la vida, invocada per Quim Torra en els dos discursos de la seva sessió d’investidura, desperta amb els pulmons. Aire.

Com en un joc de miralls, gairebé a la mateixa hora que Pedro Sánchez prometia davant del Rei el seu càrrec, en el Palau de la Generalitat es procedia a l’acte de presa de possessió del nou govern de Quim Torra. El primer va ser un acte fugaç, extremament protocol·lari. Solemnitat reial, solemnitat d’estat. Només l’absència de crucifix, convenientment publicitada per l’equip del nou inquilí de la Moncloa, afegia un component ideològic al tràmit de prometre davant del Rei. L’Estat és l’Estat, governi qui governi.

El segon va ser l’escenificació de l’excepcionalitat. Res a veure amb anteriors preses de possessió. Es va cedir el protagonisme als familiars de presos i exiliats i les abraçades, llàgrimes i altres elements iconogràfics presents en el saló Sant Jordi van ser un recordatori constant de l’anormalitat en la qual hi ha instal·lada la Generalitat, i tot Catalunya, des dels fets d’octubre.

¿I ara? Camina tothom intentant endevinar el futur, encara que ningú no va ser capaç de ni tan sols intuir que Pedro Sánchez arribaria a la Moncloa una setmana després que Mariano Rajoy aprovés els seus pressupostos. Així que, diguem-ho clar, ningú no sap res i el ningú inclou, ho creguin o no, els mateixos protagonistes, no només els que els observem, descrivim i jutgem.

Però aventurem un escenari plausible. Pedro Sánchez no acontentarà l’independentisme, encara que sí que pot ajudar a asserenar l’ambient amb menys artilleria dialèctica i una predisposició major a la gestualitat política. Es reunirà amb Quim Torra, parlarà de problema polític que cal resoldre dins de la Constitució i l’Estatut, nomenarà un nou fiscal general que pot fixar criteris d’acusació diferents dels que va imposar el PP i buscarà algunes complicitats a l’agenda social. ¿República? ¿Referèndum? ¿Restitució del Govern que el 155 es va carregar? Per allà res de res. I res no és res.

Per part sobiranista això sembla poca cosa, naturalment. Però tot i així, potser es fan esforços per aprofitar la finestra oberta perquè els pulmons de la política arrenquin de nou a la vida. El PDECat de Marta Pascal i l’ERC de Junqueras així ho desitgen. Simbolisme republicà i treball diari autonòmic.

Ahir, els partidaris del com pitjor, millor, PP, Cs i CUP no van trepitjar el saló Sant Jordi. No és una mala notícia. Obrir la finestra era important, que abandonin l’habitació alguns actors, imprescindible.

Potser ha tornat la política, o potser només ens trobem davant d’un temps mort. En tots dos casos, ara que hi ha aire nou, respirem. Ens ho mereixem. Tots.