¿Vencedors i vençuts?

El Periódico, 6 de febrer del 2018.

L’Estat reclama sense demora la corona de llorer que testifiqui la seva victòria i una part del sobiranisme té la convicció que no seguir lluitant cos a cos és acceptar una rendició incondicional.

La lògica castrense s’ha imposat en l’anàlisi del procés català des de l’octubre passat. L’Estat reclama sense demora la corona de llorer que testifiqui la seva victòria. Pot ser fins i tot que algun famós arquitecte hagi rebut l’encàrrec de projectar un arc del triomf que honri i recordi els generals patris que hagin protagonitzat les més destacades gestes contra l’independentisme. Una part del sobiranisme també llegeix els esdeveniments des de la mateixa lògica militar. D’aquí neix la convicció que no seguir lluitant cos a cos en camp obert és acceptar una rendició incondicional i assumir mansament una derrota sense pal·liatius. El procés haurà sigut un bluf amb un final indigne gràcies a la complicitat de combatents propis, incapaços de mantenir la posició arribat el moment de la veritat.

Aquesta lectura de trinxera pot portar fàcilment els poders de l’Estat a una eufòria irreprimible i els independentistes a una depressió severa i col·lectiva. Però ¿avalen els fets una anàlisi d’aquest tipus? Potser l’argot comptable ajuda més que no pas el militar i proporciona una fotografia més precisa del que ens està tocant viure.

Catalunya és un subjecte polític en l’esfera internacional per primera vegada en la seva història contemporània. Pot ser que molts independentistes creguin que el món ha vist sempre en els catalans una versió mediterrània d’escocesos o quebequesos. No és veritat. Catalunya ha entrat en l’agenda política i mediàtica internacional amb el procés. No és fàcil incorporar aquest actiu al balanç i val més or que no pesa, com podria acreditar qualsevol diplomàtic que pogués sincerar-se.

Un altre actiu de l’independentisme, en absolut irrisori, és que ha deixat de ser una opció friqui per passar a ser un projecte polític plausible. No tot el catalanisme és independentista, però el cert és que la independència ha passat a ser la seva aspiració gairebé hegemònica. Un projecte polític considerat, en el millor dels casos, utòpic, ha adquirit carta de naturalesa com a opció realitzable i desitjable per al 47% de la població catalana.

Dues anotacions més, aquestes en la columna de passius de l’Estat, encara que sigui el sobiranisme qui els ha fet emergir i pugui acabar traient-ne profit. Primer, els poders públics espanyols han ensenyat les seves vergonyes i tard o d’hora pagaran la factura, com bé ha apuntat Alfredo Pérez Rubalcaba, el Fouché del socialisme espanyol. La violència de l’1-0, els actes judicials impúdics per justificar la presó preventiva dels empresonats, l’operació Catalunya, la nova extralimitació del Tribunal Constitucional per evitar un debat d’investidura; són alguns exemples que demostren fins a quin punt la incapacitat política dels partits espanyols ha servit per degradar els fonaments de l’Espanya democràtica en una espiral que no és sostenible i que amaga una gran debilitat en el llarg termini.

Per acabar, un canvi de mentalitat ciutadana i política incentivada pel mateix Estat ha situat més de dos milions de persones a Catalunya en l’íntima convicció que la força està en mans de l’altre, però no la legitimitat ni l’auctoritas. La seva relació amb aquest altre ha passat a mesurar-se sota l’òptica del vassall al qual es pot forçar però que, per això mateix, s’autoexigeix l’obligació de seguir buscant la manera d’escapolir-se’n.

¿El sobiranisme pot sentir-se derrotat? Sí, si considera que tot plegat no té valor perquè la república exprés és impossible i sis anys és tot el termini que estava disposat a atorgar-se per aconseguir el seu objectiu, que no podia ni pot ser cap més que el referèndum pactat.

En canvi, no pot pensar que ho ha perdut tot si és capaç de valorar la importància estructural que tenen tots aquests elements que juguen a favor seu i es decideix a projectar-se en el futur amb més pragmatisme i intel·ligència política. Esforçant-se també per no girar l’esquena a l’enorme complexitat de la societat catalana, com queda acreditat cada vegada que és cridada a les urnes o, des de fa un temps, amb el simple gest d’aixecar la vista per comptar banderes als balcons.

I l’Estat, ¿té motius per reclamar amb urgència el trofeu que acrediti una victòria incontestable? Respon Pirros (318-272 aC), rei d’Epir, després de vèncer els romans al camp de batalla: «una altra victòria com aquesta i tornaré sol a casa». Prenguin-ne nota abans de caure en la temptació de celebrar la primavera que està a tocar organitzant unes saturnals.